La influència de les telenovel·les juvenils en nens i adolescents

Aquesta entrada constarà de dos vídeos fets per Lorena Zeballos i produïts per Jonatan Company. 

En la qual al començament hi haurà una breu introducció del que trobarem i unes petites entrevistes del que hi pensa la gent al respecte. 

Al començament del primer vídeo, la presentadora fa una comparació entre els nens i les esponges, diu així: " Els nens són com una esponja, tot el que coneixen ho van absorbint, però si l'esponja es fica dintre d'una galleda de vinagre, d'aquesta no sortirà aigua cristal·lina". Per això es fa aquesta pregunta: Què són les telenovel·les davant l'esponja, aigua o vinagre? 

Després d'aquesta petita introducció es poden veure tres petites entrevistes, on les persones que surten donen la seva opinió. Les preguntes que responen són les següents:

• Creus que les series infantils poden afectar als més petits de la casa?
• Veieu les telenovel·les infantils un bon exemple pels joves d’avui dia?
• Com ha variat la programació des de fa uns anys fins ara?
• Quines alternatives proposa davant d’aquestes sèries?

Un cop les tres persones han donat la seva opinió, podem veure com una de les col·laborades, Cristina Betrian, és jutgessa i dóna la seva opinió respecte la influència de la televisió en els joves. 

"Els medis han influït en els joves i també en l’educació que reben a casa, ja que els nens segueixen l’actitud dels pares, és a dir, si a casa veuen certa conducta d'aquests, després al carrer tindran la mateixa".

La segona part del vídeo.
Hi ha una entrevista a Patricia Rivas, assistenta social.

• Creus que les telenovel·les infantils tenen influència en els més joves?

Sí, influeix molt, tothom parla al dia següent del que han vist per la televisió, la roba, la manera d’actuar, de parlar... Els nens segueixen els patrons dels protagonistes de les sèries  i lluiten per aconseguir-los.

• Els pares estan suficientment preocupats o haurien d’estar-ho més?

No ho estan, perquè és molt còmode tenir els nens davant de la televisió, mentre ells fent unes altres coses. És a dir que no s’impliquen el suficient.

Després d’aquesta entrevista, hi hauran unes altres dos, en el qual dos nois adolescent donaran la seva opinió. 

La televisió és un reflex de la societat?

La televisió és un mitjà de comunicació que té considerables repercussions a la nostra societat. Influencïa de tal manera que no podem parlar només d’efectes beneficiosos o efectes negatius ja que ens estaríem oblidant de la interacció que aquest mitjà produeix en la societat.

No podem determinar exactament si la televisió ens ofereix la realitat del món o no, ni tan sols si aquesta realitat de la que parlem és fictícia. Per exemple, moltes de les sèries de televisió que veuen els nens estan basades en una societat idíl·lica, amb una família perfecta.

Per tant,la televisió no ofereix la realitat, sinó un món fictici cap a bé o cap a mal. Transmet un estil de vida, uns valors, uns ideals sobre els quals basem la nostra vida diària, moltes de les decisions que hem de prendre i algunes formes d’actuar. Ens volem assemblar a ells però no ens adonem que el que sembla real, no ho és.

Si parlem de les notícies, podem dir que, només un 10% dels fets rellevants que passen al món en un dia son emesos pels mitjans de comunicació. Per si fos poc, aquestes noticies han estat escollides intencionadament per ser distribuïdes per tot el mon per un grup relativament minoritari que han decidit que això és el que s’ha de veure per estar al corrent de l’actualitat. Les conseqüències que això comporta són la repetició continua de programes i valors  que no s’atura, inclús que cada vegada augmenta més acceleradament.

Els continguts que ens transmet la televisió no només ocupen xerrades dins de casa sinó que aquests temes els sentim al carrer, a la feina… inclús creem un procés de socialització sovint irreal.

Tot això que hem explicat ho hem d’aplicar als nens.

Els adults som aquelles persones madures que suposadament creiem que ens adonem de que el que se’ns està transmeten per la televisió no és el mirall de la realitat. Som els que sabem saber analitzar bé la publicitat. És fàcil, molts de nosaltres creiem que veient un anunci d’una joguina per nens que es mou sola i sabent que això no es real, pensem que la publicitat no ens afecta, però resulta que no és en aquests anuncis en els que ens hem de fixar. Perquè qui diria que l’anunci d’Estrella Damm de l’estiu no li fa venir ganes d’anar a les illes?

Bé, donat que als adults la publicitat, i en general el contingut televisiu, ens afecta, pensem en els nens. Els infants que es passen hores i hores davant de la televisió, perquè és molt perillós sortir a jugar pels carrers de la ciutat, són com esponges que absorbeixen tots els estímuls que els arriben de fora. Si un nen veu a la televisió que dos amics es peguen cada dia, ell pegarà. Si veu una família idíl·lica on els nens sempre tenen el que volen, doncs ell també ho voldrà. Això crea de forma indirecta en el nen molt poca autonomia a l’hora d’actuar.

La solució davant d’aquest problemes és que els pares expliquin als nens que no tot el que veuen el un reflex de la societat, que allò només passa a la televisió, no a la vida real. Perquè els pares puguin dur a terme aquesta feina, primer són ells mateixos els que s’han de convèncer i han de donar exemple de que el que passa a la televisió no és 100% real mai.

Font d'informació: URRA PORTILLO, J. Televisión: Impacto en la infància

Els efectes positius de la televisió

En aquest apartat parlaré sobre els efectes positius de la televisió, a més dels canvis que hem de fer els educadors i pares per canviar l'hàbit passiu dels nens. A més, està relacionat amb l'anterior publicació.

Cinema i televisió

Els nens no sempre entenen el cinema o la televisió de la mateixa manera que els adults, és més, en les diferents etapes dels nens i segons la seva maduració també és diferent  la causa és nivell de desenvolupament cognitiu. Per això s'ha aprendre a desxifrar els símbols de les pel·lícules, les series, els dibuixos animats... és com aprendre a llegir.

L'adquisió de la lectura televisiva és molt difícil perquè s'ha de separar segons la etapa de maduració, l'experiència general i la experiència específica relativa a la persona.

En un estudi, es va comprar que els nens que van veure "Barrio Sesamo" tenen més capacitat per imaginar i percebre diferents perspectives. També es va estudiar que quan una classe incorporava una televisió en l'aula, aprendrien els continguts d'una manera més fàcil i eficient.

Televisió i aprenentatge

-Moviment i aprenentatge: el moviment pot ajudar als nens aprendre perquè facilita el record de l'informació relativa a l'acció. El moviment fa més explícit e inteligible els processos de creixement.

-La televisió s'ha d'ajustar al nen. Els creadors de Barrio Sesamo es van centrar en la necessitat dels nens, per això van atraure l'atenció dels nens i utilitzava un principi piagetano, que diu el següent: per aprendre alguna cosa nova, en general es necessari relacionar-ho amb algun objecte ja conegut.

-Utilització de la repetició per aprendre-ho millor.

Per això  hem de aconseguir que la televisió sigui un mitja actiu perquè és essencial per explotar el seu potencial docent.

En Anglaterra els programes infantils realitzats per la BBC han intentat aconseguir la participació dels nens, un exemple és PlaySchool.

Que s'ha de fer per aprofitar les parts beneficioses de la televisió?

La capacitat de la televisió ajuda aprendre, però només es pot aconseguir a través de la televisió educativa, per això s'ha de controlar als fills perquè no estiguin mirar durant moltes hores pel·lícules per adults, comèdies, pel·lícula d'acció i aventures.

El paper del professional ha d'ajudar al nen per ser capaç d'establir judicis crítics sobre la realitat del que veuen a la televisió. Com ha resultat ha de transformar a l'espectador infantil passiu  a un crític actiu del món social presentat a la pantalla.

Efectes negatius de la televisió

En aquest apartat exposaré els temes pel qual no serveix la televisió amb exemples reals.

•  La televisió no serveix com a mainadera.

 Una nena de cinc anys estava malalta i per culpa d’això no va poder  anar al col·legi. Cansada ja de jugar sola, li va demanar a la seva mare que jugues amb ella, però ella estava atabalada perquè encara no havia fet els llits, ni havia netejat la cuina.  Més tard sona el telèfon i la mare l’agafa.

Nena: - Mama! Fes-me cas! Em vas dir que jugaries amb mi quan passes una estona i ja han passat vint  minuts.

Mare: - (Al telèfon) Què dius? No t’escolto, la meva filla no para de parlar. (A la nena) Deixa’m parlar tranquil·la. Després jugaré amb tu!

Nena: Tota l’estona dius el mateix. Em menteixes, mai jugaràs. Jo vull ara!

Mare: - (Al telèfon) Ara et truco. (Penja i parla amb la nena) Mira, filla, les persones majors hem de fer moltes coses i no podem estar tot el dia jugant.

Nena: - I què faig?

Mare: - Veure la televisió. T’assentes tranquil·la en l’habitació d’estar i veus la televisió.

• La televisió no serveix per solucionar problemes infantils.

 Un nen, també de cinc anys. Està estirat al llit, però no es pot dormir, per això, cada estona s’aixeca per anar al lavabo, a la cuina o a qualsevol lloc.

Nen: Mama!

Mare: Què vols ara?

Nen: Que m’expliquis un conte.

Mare: Però si fa deu minut ja t’explicat un.

Nen: Sí, però molt curt.

Mare: Aquesta nit no tinc més temps.

Nen: I jo no tinc més son. No puc dormir encara que ho intento.

Mare: Ja sé que farem, et posaré la televisió i ja veuràs com et dorms amb ella...

 

• La televisió no serveix com referència.

 Els nens han acabat fa una estona la seva jornada escolar i acaben de berenar.

Mare: - Ara toca fer els deures.

Nen: - Acabem d’arribar a casa. Deixa’ns jugar una estona.

Nena:- Això! Hem de descansar.

Mare:- Quan acabeu!

Nen: - Quan acabem serà l’hora de sopar...

Nena: - I quan sopem haurem d’anar al llit...

Mare: No! si sou bons i hem feu cas, quan feu els deures us deixaré veure la televisió com a premi.

• Veiem la televisió perquè estem sols.

 Un home gran, ja jubilat, està al sofà. Dormir i veure la televisió són les seves úniques activitats. De vegades somia que qualsevol tarda vindran els seus fills a fer-li una visita, encara que pot ser que si venen és per dir-li que se’n vagi a una residència. Als seus fills els hi agradaria que vives amb ells, però un d’ells està separat i viu a un pis molt petit, i l’altre té 3 nens i el pis també és de dimensions petites. Per això s’ha de resignar vivent en soledat de la millor manera possible: en un pis, al costat de la televisió.

• Veiem la televisió per fugir dels problemes.

 Menjador d’una casa senzilla. El pare, la mare i els dos fills estan dinant en silenci, només s’escolta el so de la televisió i de les culleres al xocar amb el plat de la sopa.

Nen mitjà: (A la mare en veu baixa) Quan li ensenyo?

La mare li fa un gest per indicar-li que es calli.

Nen mitjà: És que les haig de portar signades.

El pare deixa de menjar, s’aixeca i surt del menjador.

Mare: (Al fill mitjà): Calla’t i no ens donis més maldecaps. El teu pare està molt preocupat...

Nen major: I de mal humor!

Mare: És que està nerviós, ja saps el malament que van les coses. Encara no està segur si el renovaran el contracte. Estem així cada sis mesos. Ja les firmaré jo, deixa’l veure tranquil la televisió i que s’entretingui, que problemes ja en tenim bastants..

Font d'informació: RICO, L. El buen telespectador : como ver y enseñar a ver televisión.

La influència de la violència televisiva

Una preocupació persistent és si la violència al qual els nenes estan exposats en la majoria de les imatges televisives afecta al seu comportament.  Els pares que prohibeixen als seus fills mirar pel·lícules de mostres són innocents desbaratadors o assenyats partidaris d’una política que disminuirà la inclinació cap a la violència?

Per desgracia, encara que s’han fet moltes investigacions existeixen poques evidències objectives. Encara que se sap que el que els nens extreuen de la televisió i la influència que aquest mitja de comunicació té sobre ells està determinat en gra part pel que els pares els ensenyen. Els estudis no van descobrir cap senyal d’efectes físics perjudicials, cap evidència que la televisió indueixi a la violència, a l’agressió o la por a que un nen tranquil es transformi en un de violent.

El que és important assenyalar és que la televisió podria empitjorar un problema psicològic ja present en el nen i també pot incitar a cometre un delicte a un adolescent ja que està transitant pel perillós camí de la violència.

La televisió és una influència positiva: pot incentivar encara més la intel·ligència d’un nen brillant en edat preescolar i ampliar els coneixement del nen més lent de la mateixa edat. Però en aquelles cases en les que la televisió no té horari, no queda temps per la lectura, els jocs imaginatius o reals, les altres activitats o les xerrades amb els pares.

Podem dir que no tots els programes violents tenen el mateix efecte, s’ha de tenir en compte el tipus de violència que s’exhibeix, les característiques del nen i si es desitja analitzar efectes a curt termini.

Els nens imiten les actituds agressives tant dels models televisius com dels reals; a més a més l¡efecte dura un període extens i s’accentua en especial quan el model agressiu es presenta amb èxit.

Amb  una constant exposició a la violència pot amb el temps fer que el nen es torni insensible o indiferent als efectes de l’agressió o a les senyals de dolor en els altres.

Font d'informació: HERBERT, M. Entre una tolerancia y la disciplina: una guia educativa para padres.

La televisió és una eina perversa?

Així Jaume Cela i Juli Palou han titulat un dels cinquanta capítols que hi ha al llibre va de mestres.

Sempre que hi ha un debat sobre que vol dir educar surt el tema de la televisió com a efecte negatiu. Si hi ha problemes de comunicció familiar, de violència a la societat o d'altres la culpa és de la "caixa tonta".

Tot i així no podem negar que la televisió influeix en els ésser humans i en la nostra forma de vure les coses o viure la vida.

Donat que els nens i les nenes conviuen amb aquest mitjà de forma natural, vull dir, que surten de l'escola, van a casa i miren la televisió, han d'estar educats per saber el que han de creure o donar importància i el que han de discriminar.

A la societat trobem a gent que creu que les conductes de la gent estan determinades per la televisió. Altres, al contrari, creuen que veure violència i pobresa en aquest mitjà sensibilitza. També hi ha qui creu que tota la publicitat que s'emet, enganya.

Com s'ha de veure la televisió? on Prezi

 

Des de l'escola s'han de formar els nens, més enllà d'ensenyar ciències o matemàtiques, s'ha d'ensenyar a viure. Els nens viuen en un món on la televisió els ocupa forces hores i això pot ser un perill per ells si no saben interpretar-la.

El mestre ha d'ensenyar a fer zàping i donar valor a segons quins programes culturals, com documentals, però no a altres com l'abús de dibuixos animats o programes del cor. Ha d'ensenyar a organtizar i compaginar l'estona de lectura, l'estona d'estar amb els pares, l'estona de fer deures, la de navegar per internet o utilitzar les TIC i la de mirar la televisió per divertir-se i descansar.

A nivell personal crec que els mestres, des de l'escola i com diu en el llibre, poden persuadir molt en els infants. Si un dia es parla de la societat a la classe, o dels robatoris, podrien mirar les notícies amb els pares, discutir quina possible notícia escollir i resumir-la per portar-la a la classe. Allà el professor pot fer que el nen es senti protagonista a partir d'haver extret informació de la televisió que de ben segur que li serà més de profit que veure tota la tarda els dibuixos animats.

Aquesta entrada és a nivell individual, però més endevant intentarem donar resposta a totes les preguntes plantejades anteriorment i ho farem sortint al carrer per preguntar a pares i mestres que n'opinen ells. En aquesta entrada he dit que els nens passen moltes hores davant la televisió, i, a la majoria, els diverteix més el dibuixos animats que no pas els documentals. Per això analitzarem quins són els dibuixos que més veuen els nens i si són perjudicials o educatius per ells.

Font informació: CELA,. PALOU, J. Va de mestres

EDUCACIÓ I TELEVISIÓ LOCAL

En aquesta entrada parlaré sobre alguns projectes televisius que han fet les escoles amb ajuda de la televisió local per tal d'introduir els nens en el món de la televisió i aprendre a educar amb aquesta tecnologia.

INTRODUCCIÓ

Abans els nens jugaven amb la imaginació i actualment la seva font de distracció és la televisió.

Segons el llibre Educació i Televisió Local escrit per Francesc-Josep Deó, sociòlegs, psicòlegs i comunicòlegs coincideixen en  que hi ha tres pilars que participen en la socialització dels infants i els joves:

1. La família i els amics
2. L’escola
3. Els mitjans de comunicació (televisió)

Tant els educadors com els comunicadors se’ls presenta un nou repte: fer conèixer l’ecosistema comunicatiu divers i complex que ens envolta.

És important saber, i que els nens sapiguen que, la televisió no ens mostra el món, sinó un fragment d’aquest presentat de la manera que més convingui al canal pel qual s’emet. Per això és necessari conèixer i analitzar el contingut televisiu.

PROJECTES ESCOLARS

A continuació veurem  de tres projectes escolars d'escoles amb objectius concrets  i metodologies diferents. Dic que són concrets, perquè l'objectiu general és fer que el nens coneixen d'aprop la televisió.

1. Entrem a la televisió. Escola La Bressola de Prada de Conflent.

2. El cargol noticiari.



Aquesta és la WEB del Cargol Noticiari.

3. Hola nens!



Aquesta és la WEB del programa "Hola nens!"

Font d'informació: DEÓ, F. Educació i tlevisió local.